Gràcies a totes i tots per fer tant emotiu aquest Homenatge Antifeixista!

La Comissió 15 anys sense Guillem Agulló al Sare Antifaxista

El darrer dissabte dia 14 de febrer, un membre de la "Comissió 15 anys sense Guillem Agulló" va participar a una Taula Rodona sobre victimes del feixisme organitzada pel col·lectiu antifeixista basc "Sare Antifaxista". Ací us deixem la crònica de l'acte que ens han fet arribar:

Faxismoaren biktimak.
Egun honetan, faxisten eskuetan erahildako milaka oroitzen ditugu...
Atzo eta gaurko faxismoaren kontra !!
http://sareantifaxista.blogspot.com/2009/02/faxismoaren-biktimak.html


2009.02.14 Bilbo, Kukutxa Gaztetxea (Sare Antifaxista & Castillanews).
Charla sobre las víctimas del fascismo de ayer y de hoy, organizada por Sare Antifaxista, con la presencia de familiares y allegados de Juan Paredes Manotas "Txiki", Mikel Goikoetxea "Txapela", Aitor Zabaleta y Guillem Agulló.
http://sareantifaxista.blogspot.com/2009/02/homenaje-las-victimas-del-fascismo-de.html
http://sareantifaxista.blogspot.com/2009/02/mahai-borobila.html





Carta enviada por la familia Agullo i Salvador a Sare Antifaxista y a los participantes en la charla.

Benvolguts companys i companyes!
Primero de todo, pediros perdón por no saber y no poder comunicarnos en vuestra lengua, el euskera. Desde aquí, desde Burjassot, en la comarca valenciana de L'Horta Nord, os queremos pedir disculpas por no haber podido acudir (por problemas personales) a vuestra bonita tierra para participar en una mesa redonda donde de una forma tan brillante y necesaria se va a dar un repaso a aquello que, pensamos, tan olvidado y perseguido esta por las fauces del estado opresor español. Es decir, los asesinados por el fascismo y las repercusiones sobre sus familias, verdaderas victimas políticas del conflicto político que vivimos hoy en día en este estado y en este sistema.
En todo caso, remarcamos que, para nosotros, los compañeros que hoy se encuentran con vosotros (de Maulets, del Terra, los compañeros de nuestro hijo en definitiva) son nuestra perfecta voz, ya que ellos como nadie han estado con nosotros en todo momento y saben como nosotros como de dura ha sido la pérdida de un hijo o de un compañero. Por eso, queremos que hoy sean ellos nuestros labios con los que transmitiros nuestra voz.
Por otra parte, queremos gritar bien alto que la justicia española solo reconoce unas victimas (las victimas de primera clase), las otras, nosotros y nosotras, los asesinados, desaparecidos y represaliados por el fascismo español, directamente no somos reconocidas como victimas políticas o, en muchos casos, ni tan solo existimos.
Igual pasa en el caso del genocidio franquista que tan bien conocéis vosotros (recordamos Gernika). O no existe, o no es reconocido y reparado. Todo ello, sin lugar a dudas, con el silencio y la complicidad de la mal-llamada democracia española. Esto no es casualidad, es una estrategia del sistema para aniquilar sus resistencias y perpetuarse siempre en el poder.
Por último, queremos dejar bien claro que nuestro hijo, Guillem Agullo i Salvador, solo tenía 18 años cuando nos lo robaron, pero esto no quería decir que no fuera consciente de lo que hacía. El, como muchos otros, tenía muy clara sus ideas y el sentido de su vida. El era un militante y luchador independentista y anticapitalista organizado. Esa fue la única razón por la que fue puesto en el punto de mira de los grupos fascistas. Porque a Guillem lo asesinaron los nazis. Su asesino, Pedro Cuevas, después de pasar solo 4 años en la cárcel (el 4 años, nosotros una vida entera, ¿justicia?), en las últimas elecciones municipales participo en el pueblo valenciano de Xiva con las listas electorales del partido (legalizado este sí, claro está) nazi y racista "Alianza Nacional". Además, continua aun abierto el sumario de la "operación Panzer" y en la que Pedro Cuevas, junto a muchos conocidos neonazis valencianos serán juzgados por tenencia de arsenales enteros de armas y por ataques políticos contra personas y sedes de partidos políticos. Esta es una prueba más de lo que ellos han intentado esconder: Guillen es una victima política mas asesinada por un grupo fascista, español y organizado. Guillem, recordemos, fue una víctima de un crimen de estado.
Nada más, solo daros de nuevo las gracias por mantener viva la memoria de Guillem y todas las víctimas del fascismo que, hoy más que nunca, requieren de la verdad, la justicia, la memoria, la dignidad y la reparación.
Un abrazo muy fuerte y caluroso desde Burjassot, en los Paisos Catalans, hacia Bilbo, corazón de una Euskal Herria por la que también nuestro hijo lucho desde su militancia en las Brigadas Negu Gorriak de Valencia y desde donde hemos recibido estos años tantos ánimos de gente, como el compañero Fermín Muguruza, que nos mostro su cariño y solidaridad.
Ni olvido ni perdón. La lucha continua. Por la libertad de los pueblos... Hasta la victoria final!!Familia Agullo i Salvador (Carmina, Betlem, Carme i Guillem).
Desde Sare Antifaxista todo nuestro cariño y agradecimiento a todas las familias que han colaborado con nosotr@s.... Maite zaitut!!

Video y noticia, sare info:
http://sareantifaxista.blogspot.com/2009/02/faxismoaren-biktimak.html

Dos articles que hem trobat molt interessants.



Un apareix a la web del Fórum per la Memòria del País Valencià i és un recull fotogràfic de les fosses comunes que continuen impunes al Cementiri General de la ciutat de València:
http://www.forumperlamemoria.org/spip.php?article253

L'altre és del periodista David Fernàndez a Vilaweb.
El dissabte, David Fernàndez i l'Anna Gabriel van visitar el Josep Canal (l'home d'Olot que no pogué vindre a l'homenatge). Li van donar el quadre de Toni Miró i van estar una bona estona conversant amb ell i gravant el seu testimoni. De tot plegat, David ha fet un gran article que publica hui a Vilaweb:

Llibertat: sis anys en sis hores

Dissabte antològic

Dissabte antològic, insondable encara, entre la Vall d'en Bas i la Fageda d'en Jordà. Arran de terra, de dignitat i de memòria, tot escoltant en Josep Canal, de noranta-un any. 'Mireu què us dic: des del 18 juliol de 1936 no hi hagut un sol dia de democràcia plena a casa nostra.' El subconscient, traïdor a voltes i lúcid sovint, remet sense embuts a l'enèsim procés d'il·legalització de D3M, escomès la vigília per l'infal·lible Garzón. De la demanda de democràcia plena per a tres milions, a l'apartheid i l'excepció per a 150.000. Déjà-vu inquisitorial via Audiencia Nacional. Sant tornem-hi. En Josep, inesgotable somriure que ens tracta de vostè, és un dels darrers testimonis vius dels afusellaments franquistes al cementiri de Paterna. Rere un 'Bon dia' amable, enmig de la ventada, rebufa cartografia vital de presentació: 'He viscut dotze anys de súbdit d'Alfons XIII, sis lliure, tres en guerra, quaranta sota dictadura i trenta, de nou, de súbdit del Borbó.' Quan no vius en un país normal, aquestes coses passen. Que et retrobes de sobte amb la vella memòria, t'estampa la realitat als morros i tornes de cop al futur que ens correspon. 'Dinarem a la cooperativa', diu. I hi enfilem. Al cotxe, li suggerim que es posi el cinturó. I amb el somriure inalterat, inalterable, etziba: 'Sí, sí. És clar, Sóc anarquista, però organitzat.' Mentre despulla incògnites, parlem de tot. Del futbol, passant pel front de Terol, als Reis de l'Orient. 'Jo vaig deixar de creure en els reis quan vaig veure que, als nens del carrer, que eren els que feien més bondat, no els duien res.' Paraules i enginys que ens retrotransporten directament al mail obert de l'Andreu Barnils del 5 de gener: els reis del futur vull que siguin així. Com qui no vol la cosa, aprofita que parla de monarques per afegir-hi: 'Per cert, jo, al rei, només li faria tres preguntes: si va jurar els 'Principios Fundamentales del Movimiento' per convicció o per oportunitat; si el 23-F sabia res i què en sabia; i, per curiositat, m'agradaria molt saber si en el cas que no fos rei, seria monàrquic.' A baix i a l'esquerra, a peu de carrer, cal dir-ho, aquestes coses passen: que el país hi és encara. Sencer i incorregible. Càustic i dràstic. Irreverentment lliure: sobreviu neuroconnectat amb la memòria. El vent el despentina, ulleres de pasta, quan ens recorda, mirada fita i perduda alhora, que a Paterna recollia el cadàver d'en Domènec d'Olot, afusellat el 1942 contra la tàpia d'un cementiri on esmicolaven tot un país. Calla, respirem plegats, i torna a esbossar el país. I l'economia en crisi. 'El capitalisme es morirà d'èxit, ja ho dèiem. Fa molts anys. En aquest país nostre, on tothom és avui milionari. Per actiu o per passiu. Perquè té o perquè deu. Ara..., si volguéssim, els treballadors i treballadores li podríem donar la quitança en dos minuts.' Matisa el matís: 'He dit si volguéssim.' Aquí està la qüestió. La voluntat de llibertat i de justícia. Ho diu convençut fins al moll de l'ós de la fidelitat. Medul·la espinal republicana que crida contra el vent: 'Mai no es pot dir, però, si no fos per la guerra, Catalunya seria un dels països més avançats del món: cultura, educació i salut serien lliures i gratuïtes.' Fites encara pendents, quan diu més. Tret a la consciènci! a: 'Fixeu's-hi: ara tothom vol guanyar calers; abans el màxim desig era de ser professor. Carai!' Passió permanent per la pedagogia i sornegueria a prova de bombes: 'Déu? No sé si existeix. Però, si existeix, no em quadra res. L'única cosa que desitjo és que, si hi ha cel, no hi hagi telèfons mòbils. Si us plau!' Ara que diuen que el país va perplex, a la deriva, en Josep ens torna als setges i als reptes contínuament. A la deriva, el país? O nosaltres? 'Ostres quina barra! Trenta anys i encara no saben resoldre això del finançament. S'han begut l'enteniment.' Per acabar, va filant prim: 'Ja em diràs. Una república sense republicans no va enlloc.' És l'emplaçament directe a les tasques pendents i al fet que tot comença en un mateix; que ja n'hi ha prou de queixar-se; que cadascun de nosaltres pot fer molt més que no sembla i que la memòria i el futur són el nostre únic territori alliberat. Que disposem de la millor escola de respecte, llibertat i alliberament: l'antídot de la memòria. A vegades, només a vegades, aquestes coses passen... Que n'hi ha prou amb sis hores de conversa per a entendre l'ànima de la llibertat. Costa de deixar la Fageda. El temporal de memòria ha deixat, en un altre sentit, antagònic al climatològic, empremta, fonaments i seqüeles. Des del País Valencià, perquè la malaltia li va impedir de participar en l'homenatge antifeixista a Guillem Agulló, li hem portat el quadre de Toni Miró 'Tornarà el Sud'. Que ens dóna la clau de volta. L'alternativa és tornar al sud. Al sud de la memòria, per començar de nou, quan en Josep proclama: 'La pilota és sempre a la nostra teulada. En la capacitat de construir. L'alternativa és la verificació: demostrar amb fets (no paraules) la possibilitat real de construir comunitats amb justícia i en llibertat.' Cau la nit. Muts a crits, tornem en silenci amb l'Anna de Sallent i el Guillem de Borredà. Amb la mateixa certesa de la Montserrat Roig: homes i dones lliures que no van poder fer un món millor, però que en l'intent van esdevenir persones lliures i justes. Millors. Contra el cotxe, per la via comarcal de la lluita i contra les autopistes de l'absurd, ressonen contra el vent les quatre veritats de vida d'en Josep. Res no és per sempre. Ni les victòries ni les derrotes. Per això cal llaurar la terra cada dia: aquesta és l'única alternativa que tenim. Ens ho va suggerir a la Fageda, allà on s'està: és molt pitjor creure que saps on ets i no saber on vas, que no pas saber on redimonis som però tenir ben clar on volem arribar. Insondable huracà de memòria condensat en quatre paraules i sis i hores i escaig de retrobament amb la llibertat: 'Mireu què us dic: des del 18 juliol de 1936 no hi hagut un sol dia de democràcia plena a casa nostra...' És això que passa, Josep. És això que! ens passa. (I així ens van les coses: la medalleta al treball per a en Sentís. Com sis anys enrere: medalleta al civisme per al torturador Meliton Manzanas. Quin desori, mare!, quin desori.)

Enllaç notícia sencera: http://www.vilaweb.cat/www/mailobert?id=3446646

El clam de Burjassot

una de les moltes mostres de suport...gràcies...entre totes i tots podem!


extret de : http://www.vilaweb.cat/www/mailobert?id=3206419


per Albert Dasí
divendres, 19 de desembre de 2008





El clam de Burjassot

'Els joves que ara ens escolten són la generació de la victòria', va dir la veu de la Gossa Sorda, a Burjassot, el poble de Vicent Andrés Estellés. Qui?, el poeta fill de forners que, com Enric Valor, té una presència testimonial allà, al nord, on la gent és més culta, solidària i neta. (!) Potser són proclames massa optimistes, destinades al jovent, naturalment, Maulets, col·lectius antifeixistes, gestors de casals, de projectes altruistes en favor de Salvem's, proclius a l'entusiasme per poc que els provoques, pobres, acostumats que són a rebre de tots costats (ves qui no agraeix un dolç).

Qui són, aquests Maulets i antifeixistes?, qui són?, poetes, potser?, narradors? Què pinten en aquest món d'homes importants, de banquers i tramposos, tant se val, de polítics perennes que cobren per mantenir-se fins a la mort, o que deixen hereus els fills perquè continuen rebent la soldada en canvi de perpetuar-se, hereus de la ineficàcia. Antisistema, aquells joves? No, el concepte és massa fàcil, però jo els he sentits, els he vists; en conec un que els ha escoltats, fins i tot: van al darrere de les manifestacions, són al davant de qualsevol greuge, breguen en els punts més difícils, contra el 20N fins i tot, davant govern civil, defensen els seus fins a rebre, són germans dels amics, fins que no en tanquen un i tornen a manifestar-se davant la comissaria, davant els jutjats, i a començar de bell nou. Sí, però quin ofici tenen?, què guanyen?, què aporten al sistema?, quin rendiment social afigen tantes grenyes, rastes i samarretes de proclama anticonstitucional, si no és un cos ple de blaus, de tant que reben?

No són com la majoria, és veritat, tenen un futur confús, boirós en tot cas, tampoc no són acomodats de la política, ni apareixen en els mitjans amb gaires flors, ni són premiats ni poc ni molt, cada dia que afuen per aquest país. Però fa un parell de nits van organitzar el Clam de Burjassot, i com ho van fer: van lligar en un fardell prou motius perquè la universitat hi dedique setmanes completes d'estudi, ens van explicar una lliçó, de solidesa i de rigor, d'història en tots els sentits: ens van alliçonar, per emoció, per cultura, que n’haurien omplert una setmana sencera de programació, les televisions d'aquest país. Però la televisió no és d'aquest país, cap no ho sembla, ara mateix.

La universitat n'hauria d'aprendre?, els mitjans convencionals?, les corporacions de ràdio i televisió del sistema sense estat?, fins i tot els diaris digitals entre més òrgans socials, n'haurien d'aprendre?, per la manera com van pegant els joves; i els polítics amb més raó n'haurien d'aprendre, i els moviments sindicals conformats a ser funcionaris, haurien de tornar a estudiar noves maneres. Excepte alguns representants de l'escola, i uns quants vells incombustibles (són incondicionals) que els escolten, els joves tornen a alliçonar l'acomodada societat del benestar de l'esquerra i de la dreta: de la classe obrera, l'ocupada i la desocupada, els nobles i els marginals, la classe mitjana, la mileurista, l'altra, la dels milers de funcionaris, fins i tot la dels gurús, dels filòsofs i pensadors de tantes taules redones de ràdios i tevés, la petita i la mitjana empresa incloses.

Pep Gimeno Botifarra, Cesc Freixes, Feliu Ventura, Pau Alabajos, Al Tall, la Gossa, Obrint, tan solament posaren la música d'un clam que va albirant els ulls de la victòria, imminent o no, tant se val, indeturable davant el nou país que representen, tants joves amb aquella força de viure.
anunci radiofònic